Entre viatge i viatge

UUUI si en fa de temps que tinc coses per escriure.......!!!
Avui he tornat de nou dies de caminar per Galicia i dos de gaudir de Santiago engalanat per celebrar la diada nacional (que no només com a patró d'Espanya, sinó patró de Galiza). Per resumir i fer-ho breu, deixo algunes fotografies, perquè són tantes les històries que només tinc el temps d'oferir-ne un tast.
Fins molt aviat!

L'allotjament del primer dia (alberg Viana do Castelo, un antic hospital en un vaixell)

Biblioteca municipal de Viana do Castelo (A.Siza)

El primer dia

 El premi als primers 30km

La casa de la primera nit gallega (pavelló de A Guarda)

 El segon dia: Mougàs

El tercer dia: Baiona

El dia de Vigo. El nostre teatre do Freixo.

Ría de Vigo. Pavelló de Redondela

Pontevedra

Padrón - Caldas de Reis - Teo

Dia da naçom de Galiza

Facultat de Periodisme de Santiago de Compostela (A.Siza)

A la següent edició, histories per no adormir-se....!!

Festas de Santo Antonio

Com he anat anunciant fa dies, aquest cap de setmana han sigut les festes de Santo Antonio, patró de la ciutat, que són les festes més importants de tot l'any, el punt àlgid de dos mesos de festa da sardinha. Alfama és un dels barris on la festa es viu més intensament, perquè és el barri més autèntic de la ciutat, el niu dels fados, la Lisboa dels lisboetes. Cada un dels seus carrerons s'omple de garlandes, apareixen tauletes per poder prendre un beure per tot arreu, l'ambient és una sardina virtual de la flaire de totes les brases que surten al carrer a grellar sardines, música arreu... Ja me n'havien parlat, però és per viure-ho!

A part que el cap de setmana ja prometia pel que la ciutat ens tenia preparat, a sobre el Dani ha estat aquí gaudint de les festes, i la Mireia també tenia tres visites que no es coneixien entre elles, el Dani coneixia el Jorge (una de les visites de la Mire que és el que vindrà l'any que ve a Lisboa d'Erasmus) però a ningú més, jo a la Cèlia... Total, que ens hem encantat tots i ha sigut un no-parar de riure constant, una sensació de no vull anar a dormir perquè sinó perdo el poc temps que tinc per gaudir d'aquestes persones. També s'ha donat la sort de poder coincidir amb persones que hi han sigut sempre durant l'any, però que per circumstàncies varies no s'havia donat tant de joc, com per exemple la Joana, la companya de pis de la Mireia, portuguesa, que tot i ser una noia tranquil·la, que no surt gaire i menys amb el mundillo erasmus, li va agradar molt el grupet que es va fer en dues nits que es va unir a nosaltres.
El diumenge ja van marxar les visites de la Mireia i el Dani encara es va quedar fins avui a la matinada. Quan van marxar els altres ja va ser com si dos dies haguéssin sigut mesos i mesos, i va ser un comiat dels que et quedes trist després. Però ahir encara vam reunir-nos a casa l'Amelie i l'Isidro per sopar, amb Dani inclòs, i clar, va continuar aquesta onada d'amor de família que hi ha hagut aquests dies, i m'ha fet molta pena acomiadar-me del Dani. 

El pitjor és que avui ens queda un altre comiat, aquest una mica més seriós perquè és el de l'Ali, una noia de Salamanca que acaba l'erasmus, i és molt fàcil dir un fins aviat i creure que realment mantindrem el contacte i tota la pesca, però hi ha aquell punt que saps que tot el viscut aquí a Lisboa és un parèntesis de la realitat, i un cop tothom torna a casa, no només ja no comparteixes ciutat, sinó que ets una persona lleugerament diferent... En fi, pensar amb els comiats em posa molt trista i és el que m'espera d'aquí en endavant, això s'acaba i ara és de veritat.........

De feina i altres ocupacions

[Com ja deveu haver notat, aquests dies la feina apreta i el blog se n'ha ressentit...]

L'altre dia vam anar a veure l'edifici que hem d'estudiar per un dels treballs. És una caseta que cau a trossos i que n'hem de fer una proposta de rehabilitació. El cas és que se'ns va posar al cap la idea de pujar a algun dels edificis del voltant per poder veure la coberta i tirar-ne algunes fotografies, i malgrat que anavem amb la companya portuguesa, a ella no li va trempar la idea, així que la Mireia i jo vam decidir pujar a un edifici veí.  Va pujar a la catorzena planta -catorzena! potser era el tercer ascensor que agafava des que estic a aquesta ciutat...-. La trapa d'accés a la coberta estava oberta, i m'hi vaig enfilar per unes escales metàl·liques que feien un vèrtic bastant imponent. Però el que veia és la part de darrera de l'edifici, així que vam veure que l'única manera de veure el nostre edifici era trucant a alguna porta i demanant que ens deixéssin anar a la finestra. Ens vam aturar davant d'una porta on se sentia un nen plorar, però entre la cosa de l'idioma i l'idiotesa general ens va entrar una vergonya irrefutable i vam fer mitja volta. Un cop al carrer de nou, un noi em va venir a fer algun tipus d'enquesta de la Cámara Municipal -o sigui, l'ajuntament-, però no li vaig interessar perquè no vivia allí. Aleshores se'm va encendre la bombeta i li vaig preguntar si havia d'anar picant de porta a porta, i davant la cara d'interrogant, li vaig explicar la situació. El noi, molt trempat tot ell, va fer un aaaah, vinga doncs som-hi, i vam tornar a enfilar-nos a l'edifici, ens vam trobar a la portera, vam pujar de nou amb ella a la coberta, però aquesta vegada la vam recórrer tota per entre les teules per arribar a l'altra banda de l'edifici. Estaven arreglant algun problema que deurien tenir d'infiltracions, així que va ser molt pedagògic veure la feina de tant a prop! Vam fer moltes fotos a la nostra coberta i vam aprofitar per fer-ne també del que estaven arreglant, i amb la feina feta, vam tornar cap a baix. Va ser la mar de divertit!

Per celebrar-ho vam decidir anar a gaudir del sol i la calor en una terrassa per acabar de xerrar coses del treball. Anavem cap al quiosc del Principe Real, un jardinet que ja havia comentat molt a l'inici, però no hi vam arribar perquè ens vam trobar a l'Hugo, un noi portuguès que vivia amb el Jorge, el noi de Barcelona que ja se'n va anar ara fa uns mesos. Sense adonar-nos-en ens vam asseure a compartir taula amb un noi la mar de peculiar que ens va oferir invitar-nos a unes llimonades, i ens va estar ensenyant tot de postals de quadres de Matisse, ens va parlar dels seus amics artistes, dels seus amors i desamors carnals i no carnals, amb una barreja ben extranya entre portuguès, portunyol i anglès... Un personatge, realment, que malgrat el que pugui semblar, ens va fer passar una estoneta, si més no, curiosa, i es va entestar a donar-nos telèfon i mail, però no ens va demanar res més que el truquéssim. 

I gairebé no recordo res més des de llavors fins ara, en què he estat tancada a casa traçant línies a tort i a dret (i mai millor dit), amb algun dinar a la platja de relax i el conseqüent increment del color de pell perquè es vegi que l'estiu ha arribat, alguna (potser només una) escapada de vespre per desconnectar, i poca cosa més!